RONDALLA LA PRINCESA DE LA MEL
Una vegada hi havia tres germans tot eixerits,
que eren molt pobres. Veient que al poble no hi havia manera de mantenir-s'hi,
van determinar d'anar-se'n a provar fortuna.
Varen marxar tots tres per un camí, i
quan feia temps que caminaven, van veure un cau de formigues. El jove gran
i el mitjà, instintivament, van agafar un grapat de terra i anaren al peu del cau per
tapar-lo. El xicotet s'hi va oposar i, així com va poder, se'ls va
emportar, dient-los que no podien fer cap mal a aquelles pobres bestioles.
Al cap d'una estona de caminar, passen pel peu
d'un estany en el qual hi nadaven unes oques. Els dos joves més grans, agafaren una pedra per tirar-les-hi, però
el xicotet els ho va treure del cap i van seguir avant el seu viatge.
Al cap d'uns quan dies de caminar, veuen que
d'un arbre penjava un formós eixam d'abelles. Així que
el veuen els dos joves més grans i van tractar de pegar-li foc, però també va ser el germà xicotet el que els va convèncer de que no hi devien fer mal a ningú.
A tot això, anaven caminant, i quan semblava
que no havien de trobar mai la fi del seu viatge, veuen un castell molt
gran que els tapava tot el camí.
Arriben, toquen a la porta ( toc-toc) i ix una dona
molt vella i malament vestida a obrir-los. Li demanen acolliment per a passar
la nit, i la vella els fa entrar i els prepara el sopar.
A l'endemà de matí, la vella els diu:
-- Mireu: heu vingut a parar a un castell, en
el qual hi ha tres princeses encantades, i aquells que els hi trauran l'encant
es podran casar amb elles.
Contents els joves caminants, van dir a la vella, que els digués que calia
fer per a desencantar les princeses, que tots tres estaven disposats a
fer-ho.
La vella els va dir:
-- M'heu de sortir bé de tres proves que
us diré, acaba't un l'altre.
Al dia següent crida al més gran i
li diu que la seguís. El porta a un jardí on hi havia un
rètol que deia que, qui volgués desencantar a les princeses,
havia d'anar al bosc del palau i arreplegar mil pedres que eren les que
entraven en el collar de la princesa i s'hi casaria, però si no
trobava totes mil pedres, quedaria convertit en una estàtua de marbre
com tantes d'altres que n'hi havia al jardí.
Va eixir el jove gran cap al bosc del palau, i
del matí fins al vespre no en va poder collir més que cinquanta.
Arribà al palau tot mústic i quan la vella li va demanar quantes
pedres duia, no n'hi va poder ensenyar més que cinquanta. La vella
no va dir res, però traient-se una vareta, el toca al cap i el converteix
en una estàtua de marbre.
L'endemà va ser posat a prova el germà
segon, i igualment que el primer, anà a llegir el rètol del
jardí, en el qual es deia que aquell qui trobés les mil pedres
precioses de que estava compost el collar de la princesa, s'hi casaria
en desencantar-la, però, qui no les trobés totes, quedaria
convertit en estàtua.
Marxà el segon germà cap al bosc
del castell i, després de cercar pedres precioses, va tornar al
vespre portant-ne cinquanta, de les mil que entraven al collar de
la princesa. Igualment que el seu germà gran, va ser convertit
en estàtua per la vella guardiana.
Toca el torn al germà xicotet i el mateix
que els altres germans va ser portat al jardí,
per tal de llegir la manera com podia obtenir el desencantament
de la princesa, amb la qual podria casa-se.
El pobre jove ix cap al bosc amb el cor oprimit,
pensant la fi que li esperava, així com als altres germans, però
"Nostre Senyor", que no deixa mai sense recompensa cap bona acció,
ho tenia disposat d'una altra manera.
Mentre estava plorant amb desconsol, arriba amb
tota la pressa que calia el rei de les formigues, d'aquell cau de formigues
que havien trobat pel camí els tres germans.
-- De què plores, jove? li preguntà.
-- De què voleu que plore, si no de
la meva desventura! Figureu-vos que he de cercar mil pedres precioses, o si no en convertiran en una estàtua.
--Docs mira, jo et trauré del compromís.
Cridà els seus súbdits, compareixen a
mils, i al cap d'una estona el jove tenia al seu poder les mil pedres
del collar de la princesa.
Aqueixa recompensa va obtenir de no haver permès
que els seus germans inquietessin les formigues d'aquell cau que trobaren
pel camí.
Se'n va cap al palau i ja va trobar la vella
que l'esperava:
-- A veure quantes pedres precioses portes? -li
demana.
-- Vós mateixa ho podreu veure! Teniu!
- i n'hi aboca tota una mocadorada.
Les conta la vella i, just, n'hi havien
mil.
Es va ficar molt contenta i va dir al jove:
-- Molt bé!, molt bé! A veure si sabràs eixir de les altres proves que et posaré.
-- Mira, com a segona prova, has d'anar al jardí
i hi veuràs un estany, dins d'aquell estany hi va caure un dia una
clau que ens fa falta per al desencantament de la princesa.
El pobre jove no va dir res, però se'n va
anar tot trist cap al jardí.
S'encomanava a "Déu" de tot cor, per tal
que rebés una llum d'inspiració i, feta la seva pregària,
es va posar al peu de l'estany, mirant d'ací i d'allà, per
veure si trobava la clau perduda, al fons, i de sobte, li apareix l'ànec, aquell mateix ànec al qual per bondat
del seu cor va evitar que els seus germans fessin una mala jugada. Se li
posà davant, i li va dir per què estava trist.
El xiquet li ho conta, i l'ànec respon:
-- Com sóc agraït, jo et donaré
la clau perduda a dins de l'estany. Així et recompensaré
de la bona acció que vas fer en favor meu, evitant que els teus germans
em maltractaren.
I dient això, es tirà a l'estany, es capbussà
i va eixir amb la clau penjada al bec.
Content el noi, se'n va anar a portar-li-la a la vella,
que ja l'esperava, i es va ficar molt contenta.
-- A veure -li va dir- si ara aconsegueixes passar la tercera prova, tot anirà com una seda. Mira et posaràs
davant de tres estàtues que són les princeses encantades.
Totes aniran tapades amb un vel, que no se'ls hi veurà
més que la boca. Doncs bé, només mirant a l'una
i a l'altra, has de conèixer quina de les tres princeses va menjar mel
un dia.
--D'aquesta sí que no ix! - va dir-se
el xiquet, que no s'adonà de que la vella havia
desaparegut.Tot seguit se li presentà la reina de les abelles, la reina d'aquell rusc
que volien cremar els seus germans i que ell no ho va permetre, i li va preguntar
per què estava tan trist, quan ell li ho va contar li va contestar
la reina de les abelles:
--Jo faré per tu el que tu vas fer per
les abelles. Mira bé on me posaré, i la princesa que estarà
davall meu, aquella és la que un dia va menjar mel.
Tot just havien tingut aquest enraonament amb
la reina de les abelles, la vella guardiana del castell cridà el jove des
d'una sala i li diu:
-- Entra, ja pots entrar, i trobaràs les
tres princeses encantades, a punt de desencantar.
El jove entrà tot coratjós i
veu tres xiquetes tapades amb un vel, de manera que no se'ls veia més
que la boca. Les mira totes tres per a fer el paperot, però veu
que la reina de les abelles volava damunt del cap d'una de les princeses,
i diu tot resolt:
--Aquesta!, aquesta és la princesa que
un dia va menjar mel!
--Ho has endevinat! -va dir la interessada, i en
aquell mateix moment llençà el vel que li tapava la cara i va deixar
al descobert el rostre de la vella guardiana del castell, però una
vegada s'hagué tret el vel,
aquella cara vella i arrugada es tornà una cara jove i resplendent,
i els vestits pobres que portava, uns vestits de seda que enlluernaven de
mirar.
La vareta que sempre duia a la mà es convertí
en un ceptre d'or, i tocant amb la punta del ceptre les altres princeses,
els caigueren les robes pobres que les cobrien, i aparegueren amb una cara
tan bonica com la d'ella mateixa.
Desencantades que foren totes tres princeses,
la més guapa de totes picà de mans i tot el que hi havia
al castell es va desencantar, aquelles estàtues de marbre es convertiren
en joves i tot el castell es cobrí de flors i de càntics
d'ocells.
El més xicotet dels tres germans es casà
amb la princesa que era la senyora del castell, i els altres dos es casaren
amb les altres dues i se'n anaren a uns altres castells.
I tots van viure feliços molts anys.
