LA XATA MERENGUERA
La xata merenguera, vuit, nou, deu,
com és tan fina, trico, trico, trac,
com és tan fina, lairó, lairó lairó, lairó, lairó.
Tita, tita, pon un coco,
Tita tita pon-lo gros
Que serà per a (nom del xiquet)
DIGO DIGO DIGO DAN
Digo digo digo dan
L’ escaleta està en el banc
No digues tantes mentides
que de pena moriries, que de pena moriries
MARE PUJA DALT
Mare puge dalt i baixen la corbata
que vaig a festejar amb una xica guapa
Passa un senyoret em tira una pesseta.
Tira-me-la a mi que soc la més xiqueta.
totes les velletes se'n van a dormir
en la camisa curta i el cul arropi't
(pit pit).
El tio Pep se'n va a Muro...
tio Pep...
El tio Pep se'n va a Muro...
tio Pep...
De Muro què em portarà?
tio Pep, tio Pep, tio Pep, tio Pep.
Una tartana i un burro
per a anar a passejar.
El tio Pep ja té el burro
que molts quinzets li ha costat,
i tota la gent de Muro
diuen que l'han enredat.
El ruc li ha pegat tres patades
i l'han dut a l'hospital;
te tres costelles trencades
i tot el cos li fa mal.
PISI PISI GANYA
Pisi pisi ganya
oli de la ganya
filla molinera
agrana'm esta casa
mare que no puc
que tinc la mà cordada
qui té la cordada
el rei i la reina
posa el peu dins del caixó
MON PARE NO TÉ NAS
Mon pare no té nas
mon pare no té nas
ma mare es xata
i un germanet que tinc
i un germanet que tinc
el nas li falta.
oli de la ganya
filla molinera
agrana'm esta casa
mare que no puc
que tinc la mà cordada
qui té la cordada
el rei i la reina
posa el peu dins del caixó
MON PARE NO TÉ NAS
Mon pare no té nas
mon pare no té nas
ma mare es xata
i un germanet que tinc
i un germanet que tinc
el nas li falta.
RAMONET
Ramonet, si vas a l'hort,
portam figues, portam figues!
Ramonet, si vas a l'hort,
portam figues i albercocs!
El dia de Pasqua
Pepito plorava
perquè el catxerulo
no se li envolava.
La tarara sí
la tarara no
la tarara mare
que la balle jo.
Ell porta pirri
ella porta pirri
ella porta pirri
també polissó
BERNAT BERNAT
Bernat, Bernat,
pegat al cap
Senyora mare ja m’ha pegat
SENYOR REI
Senyor reis, estic ací les casquetes per a mi
La palla i les garrofetes per al rossí, per al rossí
NOVIET I NOVIETA
Noviet i novieta es volen casar
tanquen la porta per no convidar.
(Es cantava de broma a una parella quan se sabia que
s’agradaven)
MIXINETES
Mixinetes, rrapadetes,
S’ha menjat, el gatet les sopetes
i no men a
deixat (Xap, xap, xap)
DITES
JOC AMB ELS DITS DE LA MÀ
Este és el pare, este la mare,
este demana pa, este diu que no n’hi ha.
I este fa: corro xin xin xin, corro xin xin xin.
LA MEUA XIQUETA
La meua xiqueta es l’ama del corral
i del carrer de la figuera
i la parra i la flor del taronger
DITA DE PASQUA
Ací em pica (posant l’ou a l’altura de la galta dreta)
Ací em cou (pujant-lo a l’altura de la galta esquerra) Ací em menge la mona (posant l’ou a l’altura de la boca)
I ací et/em trenque l’ou (i li ho esclafa en el front del padrí)
DOS PARDALETS I UNA ANGUILETA
Dos pardalets
i una aguileta ( nom que li se donava a la moneda de 5 cèntims),
d'eixes que van en bicicleta ( volia dir que eixes
monedes rodaven molt ),
ploreu xiquets que pardalets tindreu ( xiulets en
forma de pardalet )
TAN XICOTETA COM SÓC.
Tan xicoteta com sóc, tinc el monyo rullet,
si em preguntes de qui sóc, et diré del Jesuset
CARAGOL
Caragol, (gol, gol, gol)
trau les banyes, al sol
(es cantava
després de ploure)
CONTES TRADICIONALS
El llop, i els set cabritets
Una cabra vivia en una muntanya en companyia de set cabritets, en una caseta. Un dia
els va dir als cabritets:
– Mireu, jo me’n vaig a comprar per a vosaltres; no obriu la porta a ningú, perquè
vindrà el llop i se vos menjarà.
Se’n va la cabra, i el llop, que estava prop d’alli, es dirigix a la casa dels cabritets i toca a
la porta: ¡pam, pam!
– Qui es? – li contesten des de dins.
– Vostra mare que ve a dur-vos el menjar que he comprat (però la veu era grossa).
Un dels cabritets, mes espavilat que els altres, diu:
– No, no, que nostra mare té la veu mes fineta. Tu eres el llop i no t’obrirem.
El llop diu:
– En la veu m’han conegut: xe, xe, me’n vaig.
Se’n va a una posada i li diu a la posadera:
– Traga’m ous per a menjar.
– Quants ne vol, senyor llop?, Un parell?
– No, no, tots els que hagen post les gallines, me’ls trau, que vull tindre la veu
ben fineta.
El llop es va menjar d’una fartada tots els ous que li presentà la posadera, per a que se li
fera la veu ben fineta. A continuació va a la casa dels cabritets i toca a la porta.
– ¡Pam, pam!
– Qui es?
– Soc vostra mare -diu el llop- que vinc a dur vos el menjar (però esta volta en la
veu fineta).
Quan els cabritets anaven a obrir, el cabritet espavilat va dir:
– A veure, ensenya-nos la poteta pel forat de baix la porta.
El cabritet al vorela diu:
– No, no, tu eres el llop, que la nostra mare te la pota blanqueta i tu la tens negreta.
El llop tot enfadat, diu:
– Xe, xe, m’han vist la poteta. Però tornaré.
Se ‘n va al molí i li diu a la molinera:
– Dona’m una poca farina.
La molinera li diu:
– Que li passa senyor llop, que va tan sofocat?
– A pressa, a pressa, que no puc perdre el temps.
La molinera li trau una poca farina. El llop se la posa en la pota, se la torna blanqueta i
se’n va correguent a la casa de les cabretes.
– ¡Pam, pam!, – toca a la porta.
– Qui es? -li contesten des de dins-.
– Soc jo, -diu el llop-, vostra mare, que vinc del mercat de comprar el menjar -i
els ensenya per baix sa poteta blanqueta.
Al vorela els cabritets li obrin la porta i el llop comença a devorar als cabritets de un en
un. ¡Am, am!, i d’un altre mos se’n menja un altre. I així fins a sis. Al que feia set, el
mes xicotet, no va poder mejarse’l perquè es va, amagar en la caixa del rellotge de
paret.
– Pareix que en falte u, -diu el llop-, més per ací no se’n veu cap. Ja estaran tots.
Ara aniré al riu i beure aigua.
I al riu que se’n va.
La mare dels cabritets quan torna a casa es veu la porta oberta. Entra dins i els cabritets
no estan allí.
– On estaran estos cabritets?
El cabritet mes xicotet encara estava amagat i al conèixer la veu de sa mare va eixir de
l’amagatall i li va dir:
– Mare, ha segut horrorós. Ha vingut el llop i s’ha menjat a tots els meus
germanets. A mi no se m ‘ha tragat per que em vaig amagar dins del rellotge; ara
m’he quedat jo soletes.
La cabra li diu:
– ¡Vinga, a pressa, anem corrent a buscar al llop! Agarrem unes estisores, agulla
saquera i fil d’empalomar i correguem a buscar al llop. On ha dit que anava?
– Ell ha dit que anava a beure aigua al riu.
I seguint els rastres del llop arribaren al costat del riu, on veren al llop gitat i
completament adormit, fent la digestió dels cabritets.
– Dus les estisores -diu la mare.
Li obrí la panxa al llop en les tisores i els cabritets ixen, vius encara, de la panxa del
llop, botant d’alegria al veure a sa mare allí. Com el llop se’ls va engolir sencers,
sencers van eixir de la panxa del llop.
La mare va fer callar als cabritets, per a que no despertaren al llop, i els va fer carrejar
pedres. Li les posà en la panxa i després li la cus en la agulla i el fil que portava. El
llop com estava dormint tant profundament, no s’enterà de lo que li havien fet.
Abans d’anarsen, la cabra i els cabritets es quedaren mirant darrere d’un arbre per a veure
que feia el llop en despertar-se. El llop quan es despertà s'adonà del pes de la panxa i
digué:
– I xe, xe, quina set tinc, com si haguera menjat pedres, mira si m’abrasa l’estomac. Vaig a beure aigua del riu a vore si m’aplaca esta ardor.
Les pedres pesaven tant que el llop anava de cop a cop , donà un mal pas, redolà i caigué
al riu, i la corrent se l’emportà riu avall ofegat.
– Mireu, jo me’n vaig a comprar per a vosaltres; no obriu la porta a ningú, perquè
vindrà el llop i se vos menjarà.
Se’n va la cabra, i el llop, que estava prop d’alli, es dirigix a la casa dels cabritets i toca a
la porta: ¡pam, pam!
– Qui es? – li contesten des de dins.
– Vostra mare que ve a dur-vos el menjar que he comprat (però la veu era grossa).
Un dels cabritets, mes espavilat que els altres, diu:
– No, no, que nostra mare té la veu mes fineta. Tu eres el llop i no t’obrirem.
El llop diu:
– En la veu m’han conegut: xe, xe, me’n vaig.
Se’n va a una posada i li diu a la posadera:
– Traga’m ous per a menjar.
– Quants ne vol, senyor llop?, Un parell?
– No, no, tots els que hagen post les gallines, me’ls trau, que vull tindre la veu
ben fineta.
El llop es va menjar d’una fartada tots els ous que li presentà la posadera, per a que se li
fera la veu ben fineta. A continuació va a la casa dels cabritets i toca a la porta.
– ¡Pam, pam!
– Qui es?
– Soc vostra mare -diu el llop- que vinc a dur vos el menjar (però esta volta en la
veu fineta).
Quan els cabritets anaven a obrir, el cabritet espavilat va dir:
– A veure, ensenya-nos la poteta pel forat de baix la porta.
El cabritet al vorela diu:
– No, no, tu eres el llop, que la nostra mare te la pota blanqueta i tu la tens negreta.
El llop tot enfadat, diu:
– Xe, xe, m’han vist la poteta. Però tornaré.
Se ‘n va al molí i li diu a la molinera:
– Dona’m una poca farina.
La molinera li diu:
– Que li passa senyor llop, que va tan sofocat?
– A pressa, a pressa, que no puc perdre el temps.
La molinera li trau una poca farina. El llop se la posa en la pota, se la torna blanqueta i
se’n va correguent a la casa de les cabretes.
– ¡Pam, pam!, – toca a la porta.
– Qui es? -li contesten des de dins-.
– Soc jo, -diu el llop-, vostra mare, que vinc del mercat de comprar el menjar -i
els ensenya per baix sa poteta blanqueta.
Al vorela els cabritets li obrin la porta i el llop comença a devorar als cabritets de un en
un. ¡Am, am!, i d’un altre mos se’n menja un altre. I així fins a sis. Al que feia set, el
mes xicotet, no va poder mejarse’l perquè es va, amagar en la caixa del rellotge de
paret.
– Pareix que en falte u, -diu el llop-, més per ací no se’n veu cap. Ja estaran tots.
Ara aniré al riu i beure aigua.
I al riu que se’n va.
La mare dels cabritets quan torna a casa es veu la porta oberta. Entra dins i els cabritets
no estan allí.
– On estaran estos cabritets?
El cabritet mes xicotet encara estava amagat i al conèixer la veu de sa mare va eixir de
l’amagatall i li va dir:
– Mare, ha segut horrorós. Ha vingut el llop i s’ha menjat a tots els meus
germanets. A mi no se m ‘ha tragat per que em vaig amagar dins del rellotge; ara
m’he quedat jo soletes.
La cabra li diu:
– ¡Vinga, a pressa, anem corrent a buscar al llop! Agarrem unes estisores, agulla
saquera i fil d’empalomar i correguem a buscar al llop. On ha dit que anava?
– Ell ha dit que anava a beure aigua al riu.
I seguint els rastres del llop arribaren al costat del riu, on veren al llop gitat i
completament adormit, fent la digestió dels cabritets.
– Dus les estisores -diu la mare.
Li obrí la panxa al llop en les tisores i els cabritets ixen, vius encara, de la panxa del
llop, botant d’alegria al veure a sa mare allí. Com el llop se’ls va engolir sencers,
sencers van eixir de la panxa del llop.
La mare va fer callar als cabritets, per a que no despertaren al llop, i els va fer carrejar
pedres. Li les posà en la panxa i després li la cus en la agulla i el fil que portava. El
llop com estava dormint tant profundament, no s’enterà de lo que li havien fet.
Abans d’anarsen, la cabra i els cabritets es quedaren mirant darrere d’un arbre per a veure
que feia el llop en despertar-se. El llop quan es despertà s'adonà del pes de la panxa i
digué:
– I xe, xe, quina set tinc, com si haguera menjat pedres, mira si m’abrasa l’estomac. Vaig a beure aigua del riu a vore si m’aplaca esta ardor.
Les pedres pesaven tant que el llop anava de cop a cop , donà un mal pas, redolà i caigué
al riu, i la corrent se l’emportà riu avall ofegat.
ELS TRES PORQUETS
En una ampla vall vivien tres porquets que eren germans. El llop sempre caminava perseguint-los per a menjar-se’ls.
Per a escapar del llop, els porquets van decidir fer-se una casa. El menut la feu de palla, per a acabar abans i poder anar-se’n a jugar. El mitjà construí una caseta de fusta. Al veure que el seu germà menut havia acabat ja, es va donar pressa per a anar-se’n a jugar en ell.
El major treballava en sa casa de rajola.
– Ja veureu lo que fa el llop en vostres cases- va dir als seus germans mentre estos se passaven jugant tot el temps.
El llop va eixir darrere del porquet menut i ell va córrer fins la seua caseta de palla, però el llop bufà i bufà i la caseta de palla va tombar.
El llop va perseguir també al porquet pel bosc, que va córrer a refugiar-se en casa del seu germà mitjà. Però el llop bufà i bufà i la caseta de fusta assolà.
Els dos porquets eixiren corrent d’allí. Casi sense alè, en el llop unflat als seus talons, aplegaren a la casa del germà major. Els tres se ficaren dins i tancaren bé totes les portes i finestres.
El llop es posà a donar voltes a la casa, buscant algun lloc pel que entrar. En una escala molt però molt llarga va pujar fins a la teulada, per a entrar per el fumeral. Però el porquet major posà al foc un perol en aigua. El llop fartera va descendir per l’interior del fumeral, però va caure dins de l’aigua bullint i es va cremar. Va escapar d’allí donant uns terribles crits que es sentiren en tot el bosc!
LA CAPUTXETA VERMELLA
Fa molt de temps hi havia una noia molt bonica.La seva mare li havia
fet una capa vermella i la noia la portava tant sovint que tothom li
deia la Caputxeta vermella.
Un dia, la seva mare li va demanar que portés uns pastissos a la seva
àvia que vivia a l'altra banda del bosc, recomanant-li que no s'
entretingués pel camí, doncs creuar el bosc era molt perillós, ja que
sempre anava rondant per allà el llop.
La Caputxeta va recollir el cistell amb els pastissos i es va posar
en camí. la nena havia de travessar el bosc per a arribar a casa de
l'àvia, però no li feia por perquè allà sempre trobava molts amics: els
ocells, els esquirols, ...
De sobte, va veure el llop, que era enorme, davant seu.
- On vas, nena? - li va preguntar el llop amb la seva veu ronca.
- A casa de l'àvia - li va dir la Caputxeta.
- No és lluny ... - va pensar el llop per a ell mateix, girant-se.
La Caputxeta va deixar el seu cistell a l' herba i es va entretenir
agafant flors : - El llop se n' ha anat - va pensar -, no tinc res a
témer. L'àvia es posarà molt contenta quan li porti un bonic ram de
flors a més dels pastissos.
Mentrestant, el llop se'n va anar a casa de l'àvia, va trucar
suaument la porta i la velleta li va obrir pensant que era la Caputxeta.
El llop va devorar a l'àvia i es va posar la gorra rosa de la
malaurada, es fa ficar al llit i va tancar els ulls. No va haver
d'esperar gaire, perquè la Caputxeta va arribar de seguida, tota
contenta.
La nena es va apropar al llit i va veure que la seva àvia estava molt canviada.
- Àvia, àvia, quins ulls més grans que tens!
- Són per a veure't millor - va dir el llop tractant d' imitar la veu de l' àvia
- Àvia, àvia, quines orelles més grans que tens!
- Són per sentir-te millor - va seguir dient el llop.
- Àvia, àvia, quines dents més grosses que tens!
- Són per a ... menjar-te millor! - i dient això, el llop malvat es
va llançar sobre la Caputxeta i la va devorar, el mateix que havia fet
amb l'àvia.
Mentrestant, un caçador que havia vist com el llop entrava a casa de
l'àvia, i creient-ne endevinar les males intencions, va decidir donar
una ullada per a veure si tot hi anava bé. Va demanar ajut a un segador i
tots dos junts arribaren al lloc. Van veure que la porta de la casa
estava oberta i el llop tombat al llit, dormint de tant tip com estava.
El caçador tragué el seu ganivet i va obrir el ventre del llop. L' àvia i la Caputxeta estaven allà, vives!
Per a castigar al llop malvat, el caçador li va omplir el ventre de
pedres i després el va tornar a tancar. Quan el llop va despertar del
seu son, va sentir moltíssima set i es va dirigir a un estany pròxim per
beure. Com que les pedres pesaven molt, va caure a l'estany de cop i es
va ofegar.
La Caputxeta i la seva àvia no van patir més que un gran espant, però
la Caputxeta havia après la lliçó. Va prometre a la seva àvia no parlar
amb cap desconegut que trobés pel camí. D'ara endavant, seguiria les
recomanacions de la seva àvia i de la seva mare.
El flautista d'Hamelín
Fa molt, molt de temps, a la pròspera ciutat de Hamelín, va succeir una cosa molt estranya: un matí, quan el seus satisfets habitants van sortir de les seves cases, varen trobar els carrers envaïts per milers de ratolins que rondaven per totes bandes, devorant, insaciables, el gra dels seus graners i el menjar dels seus rebosts.
Ningú acabava de comprendre la causa d'aquesta invasió,i el que era encara pitjor, ningú sabia que fer per tal d'acabar amb aquesta plaga tant irritant.
Per més que pretenguessin exterminar-los o, al menys, foragitar-los, semblava que cada vegada venien més i més ratolins a la ciutat. Tal era el nombre de ratolins que, dia rere dia, s'apoderaven dels carrers i les cases, tant que fins i tot els mateixos gats fugien espantats.
Davant la gravetat de la situació, els prohomes de la ciutat, que veien perillar les seves riqueses per la voracitat dels ratolins, van convocar el Consell i digueren: "Donarem cent monedes d'or a qui ens lliuri dels ratolins".
Al cap de poc es va presentar davant seu un flautista taciturn, alt i esgarbissat, a qui ningú havia vist mai abans, i els digué: "La recompensa serà meva. Aquesta nit no quedarà ni un sol ratolí a Hamelín".
Dit això, va començar a passejar pels carrers i, mentre passejava, tocava amb la seva flauta una meravellosa melodia que encantava els ratolins, que sortint dels seus amagatalls seguien encantats les passes del flautista que tocava incansable la seva flauta.
I així, caminant i tocant, els portà a un lloc molt llunyà, tant que des d'allà ni tan sols es veien els murs de la ciutat.
Per aquell lloc passava un riu cabdalós i, a l'intentar creuar-lo el riu per seguir el flautista, tots els ratolins van morir ofegats.
Els hamelinesos, al veure's per fi lliures de les voraces tropes de ratolins, van respirar alleujats. Ja tranquils i satisfets, van tornar als seus pròspers negocis, i tant contents estaven que organitzaren una gran festa per a celebrar el feliç desenllaç, menjant excel·lents viandes i ballant fins molt entrada la nit.
Al matí següent, el flautista es va presentar davant el Consell i reclamà als prohomes de la ciutat les cent monedes d'or promeses com a recompensa. Però aquests, deslliurats ja del seu problema i cecs per la seva cobdícia, li van contestar : "Ves-te'n de la nostra ciutat! O potser et pensaves que pagaríem tant d'or per tant poca cosa com per tocar la flauta?".
I dit això, els prohomes del Consell d'Hamelín li donaren l'esquena esclatant a riure.
Furiós per l'avarícia i l'ingratitud dels hamelinesos, el flautista, al igual que féu el dia anterior, va començar a tocar una dolcíssima melodia una i altra vegada, insistentment.
Però aquesta vegada no eren els ratolins qui el seguien, si no els nens de la ciutat, els quals, hipnotitzats per aquell so meravellós, anaven darrera de les passes de l'estrany músic.
Agafats de la mà i somrients, formaven una gran filera, sorda als precs i crits dels seus pares que, en va, entre plors de desesperació, intentaven impedir que seguissin al flautista.
Res aconseguiren i el flautista se'ls endugué lluny, ben lluny, tant lluny que ningú sabia on, i els nens, a l'igual que els ratolins, mai més tornaren.
A la ciutat, només hi quedaren els seus opulents habitants i els seus rebostos plens i ben proveïts de viandes, protegides per les seves sòlides muralles i un immens mantell de silenci i tristesa.
I això fou el que succeí fa molts, molts anys, en aquesta deserta i buida ciutat d'Hamelín, on, per mès que busqueu, mai hi trobareu ni un ratolí ni un nen.
LA GALLINA DELS OUS D'OR
Hi havia una vegada un granger que tenia una gallina molt especial. En comptes de posar ous normals, amb la seva clara i el seu rovell, posava ous d'or pur.
I cada matí anava el granjer a veure si la seva gallina predilecta havia posat un ou d'or, i cada matí l'hi trobava allà.
El granger, llavors, tornava a casa i es disposava a sortir per
vendre l'ou d'or. I a les nits, se les passava sense dormir comptat la
fortuna que poc a poc, li anava donant la gallina. I en una d'aquelles
nits es va preguntar com s'ho deuria fer la gallina per pondre ous d'or.
I després de descartar moltes idees, va quedar convençut que la
gallina tenia dintre seu, potser, una màquina que li permetia fer els
ous d'or. I pensant això, va començar a rumiar que, si li extreia la
màquina, ell podria fer ous a la seva conveniència i fer-se encara més
ric i milionari, i de forma més ràpida!
Aquesta idea el va anar absorbint. Cada dia era més cobejós i volia
més ous, més or. Es va anar obsessionant, fins que, un dia, va anar al
galliner disposat a recuperar la màquina que feia ous d'or que tenia la
gallina dintre seu.
I sense cap mena de remordiment, cec de la cobdícia, va matar a la
gallina dels ous d'or. Va córrer cap a casa veient els suntuosos palaus
en els que viuria, i la va desplomar. I en obrir-la, quina va ser la
seva sorpresa al comprovar que la gallina dels ous d'or no tenia cap
màquina, si no que era exactament com qualsevol altra gallina.
Com feia els ous d'or? això encara és un misteri, però el cert és que
per culpa de la seva cobdícia es va quedar sense la gallina dels ous
d'or.
HANSEL I GRETEL
Hansel i Gretel vivien amb el seu pare un pobre llenyataire i la cruel
madrastra. Eren tan pobres que gairebé ja no tenien ni menjar per a
tots quatre.
Una nit la madrastra va dir al pare, d’amagat:
- Ja no ens queda res per menjar!. Demà portarem els nens al bosc i els hi deixarem … No sabran trobar el camí de casa.
Al principi el pare no volia de cap manera però la dona hi va
insistir tant que al final el va saber convèncer. Hänsel ho va sentir
tot i va començar a pensar en la forma de sortir-se’n.
A mitja nit Hänsel va tenir una idea. Va sortir de casa i va agafar
tot un seguit de pedretes lluents que hi havia pels voltants de casa seu
i se’n va omplir les butxaques. I silenciosament se’n va anar a dormir.
L’endemà la madrastra els va portar ben endins del bosc. De tant en
tant reganyava en Hansel, que es quedava enrere, ja que dissimuladament
anava deixant les pedretes que havia recollit la nit anterior.
Quan van arribar en un lloc prou llunyà, la madrastra els va dir: –
Espereu-vos aquí fins que tornem. No trigarem. Mentrestant, aneu
recollint llenya – Van estar esperant i esperant fins que es va fer de
nit.
Llavors Hänsel va començar a seguir el camí de pedretes lluents que
havia deixat. I així fou com abans de que els seus pares anessin a
dormir, varen poder tornar a casa.
La madrastra no estava gens contenta, i va insistir per tornar-los a
dur al bosc, encara més endins. El pare, al principi no volia, però al
final encara es va deixar convèncer un altre cop.
L’endemà els van despertar tant d’hora que a en Hänsel no li va donar
temps d’agafar les pedres lluents. El seu pare els va donar una mica de
pa, que Hänsel va pensar a fer servir com les pedres, els va portar
molt endins del bosc i els van dir – Espereu-vos aquí fins que us
vinguem a buscar -. Ells es van esperar però quan ja es feia de nit i no
tornaven van buscar el camí de tornada però no el van saber trobar: Les
formigues se l’havien menjat.
Tot d’una van veure un ocell negre que volava a prop d’ells i que de
tant en tant s’aturava, semblava que els volgués indicar el camí, el van
anar seguint i van arribar a una caseta construïda de dolços, bombons i
altres llaminadures.
Aquella casa era d’una bruixa i era per atraure els nens i després
menjar-se’ls així que quan els nens s’hi van apropar, la bruixa els va
fer presoners.
Com que en Hänsel estava molt primet, la bruixa el va tancar en una
gàbia i l’alimentava bé per anar-lo engreixant abans de menjar-se’l .
Mentrestant la Gretel havia de fer les feines més pesades de la casa.
Un dia, la bruixa va decidir que Hansel estava ja prou gras com per a
ser menjat i va ordenar a Gretel que mirés si el forn ja estava ben
encès
-No sé com s’obre – va dir la Gretel.
La bruixa va anar cap al forn i va dir – Mira, i fixa’t-hi bé i aprèn-ne – Però quan la bruixa va obrir el forn, ràpidament la Gretel li
va donar una bona empenta i va tancar la porta amb la bruixa dins.
Aleshores va alliberar a Hänsel i se’n van anar, però abans es van
omplir les butxaques de les pedres precioses del tresor de la bruixa.
Els nens van fugir pel bosc, van córrer fins arribar la vora d’un
llac i un cigne blanc molt bonic es va oferir per portar-los a l´altra
banda on van trobar el seu pare que els estava buscant.
Es van abraçar i amb el tresor del bruixa van viure rics i feliços i per sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada